Sobre un poema de Carner
Per a
Francesc Parcerisas, encara, i per a Carles Miralles, en el seu agombol
Fins a tal punt
m’exalta un poema de Josep Carner, del seu Absència,
que l’he après de memòria i de memòria el cito:
Si cal que et vegi encara lloc meu i fe primera
que sigui un dia de tardor i a seny d’estels
i el llaurador, fet ombra, hagi deixat enrera
la plana ben escrita de versos paral·lels.
I en l’agombol del vespre, que alguna veu molt pura
desgrani la tonada que mon bressol oí
abans que sense termes, i sense afegidura,
no negui mes parpelles la nit d’on vaig eixir.
El
més emocionant del poema és que no té res d’obvi; la seva força són les
paraules que s’hi evoquen sense sortir-hi. Però abans de burxar les absències
presents de la peça, vull mirar què hi ha. El verb principal del primer vers és
“vegi” i embasta l’agulla amb el fil que condueix tot el poema: la llum. És
llum tardoral i llum que es va apagant fins al darrer vers: “dia . . . estels .
. . ombra . . . nit.”
