Comentari

Sobre un poema de Carner

Per a Francesc Parcerisas, encara, i per a Carles Miralles, en el seu agombol

Fins a tal punt m’exalta un poema de Josep Carner, del seu Absència, que l’he après de memòria i de memòria el cito:

Si cal que et vegi encara lloc meu i fe primera

que sigui un dia de tardor i a seny d’estels

i el llaurador, fet ombra, hagi deixat enrera

la plana ben escrita de versos paral·lels.

I en l’agombol del vespre, que alguna veu molt pura

desgrani la tonada que mon bressol oí

abans que sense termes, i sense afegidura,

no negui mes parpelles la nit d’on vaig eixir.

            El més emocionant del poema és que no té res d’obvi; la seva força són les paraules que s’hi evoquen sense sortir-hi. Però abans de burxar les absències presents de la peça, vull mirar què hi ha. El verb principal del primer vers és “vegi” i embasta l’agulla amb el fil que condueix tot el poema: la llum. És llum tardoral i llum que es va apagant fins al darrer vers: “dia . . . estels . . . ombra . . . nit.”

            El poeta, tardoral ell també, encarna el poema també sense obvietats, fins al punt que tota la peça sembla una descripció rural, una ègloga, però una ègloga amarada de la presència amagada del poeta. I resignada a l’exili: “Si cal…” És a dir, si toca, si els déus ho permetrien. El moment vital del poeta es vessa en les referències al temps: la tardor, inevitablement, el vespre, la nit. Clarament una visió del final de la vida, gairebé un homenatge al pas del temps.

            Si aquesta temporalitat pot semblar òbvia com figuració d’una vida que s’esmuny, Carner la transcendeix amb les seves imatges. El llaurador ha fet la seva feina i plega, es fa ombra, suposadament en tornar a casa seva. Carner potser recordava els versos de Verdaguer: “Só poeta i fangador / i faig la feina tan neta / que fango com a poeta / i escric com a fangador.” Carner, però, es permet una brometa etimològica: la paraula “vers” deriva de la paraula llatina per “solc” (versus) i la regularitat de l’arada ens remet a l’ordre d’una poesia mètrica, però alhora, arrelada: la terra és ara ben escrita, pel llaurador i pel poeta. El poeta també es fa ombra, i l’ombra és al mateix temps una desaparició i una projecció de manera que es pot veure com l’obra del poeta.

            Amb la segona estrofa, llaurador i poeta han tornat a casa on una veu cantarà una non-non. Bé, no la cantarà, sinó que la “desgranarà”, serà conscient de cada un dels seus elements, com voldria jo desgranar aquest poema. A la casa on torna el llaurador hi ha vida, hi ha el contrast amb el versos paral·lels: hi tenim un “agombol”, l’agombol de la família, del sopar, de la canalla, del dia a dia que no deixa mirar gaire lluny, però que s’arrapa a una tradició, a la tonada que, de tant cantada, es desgrana. Contrasta això amb el vers legalístic que segueix, sobre els termes i l’afegidura, un altre cop referència al poeta conscient que en el seu declivi vital no tindrà ja treva. Per cloure tenim la meravella del darrer vers: les parpelles que veien la llum, el cel sense núvols i endreçat per unes constel·lacions d’ordre incomprensible (“seny d’estels”) ara la deixaran de veure.

            Carner dóna força a la idea callant les paraules—les obvietats—que podríem associar-hi: la pàtria és simplement “lloc meu”,  la llengua catalana s’arrecera o s’agombola en “una veu molt pura”, les parpelles no es clouen—els ulls del poeta no deixen de veure—sinó que són negades, ofegades. Però no pas per la mort, sinó per un altre terme visual com a metàfora: la nit.

            El poema no és solament una declinació. No és una meditació nostàlgica i arrecançada sobre el final de la vida del poeta, ni molt menys demana compassió. És més aviat un retorn a la vida, com veiem al verb darrer: eixir. Recorda el final dantesc: E quindi uscimmo a riveder le stelle i el maragallià néixer a “una major vida” en el seu Cant Espiritual. Però Carner és molt més retingut, menys exaltat, menys dogmàtic.

            El verb que em colpeix més és “negar”, amb la seva entremaliada ambigüitat. Oh, suposo que Carner només volia donar-li el sentit d’ofegar, però el sentit d’anul·lar o fins d’oposar-se no cauen gaire lluny. Potser per això Carner defugia una altra obvietat: escriure “no clogui mes parpelles”. La nit és aigua, és mar.

            Malgrat la tristesa que traspua, el poema ens dóna també una qualitat d’esperança: la “fe” (i no sé esbrinar quin sentit dóna Carner a aquest mot) és “primera”, és capdavantera, i és allà on, si cal, tornarem. La tonada de la veu pura perdura, és la mateixa que el poeta va sentir de petit, al seu bressol. I la nit final ho engoleix tot, però també tot ho retorna: és de la nit que va eixir i, doncs, la nit—el misteri, la impenetrable raó de l’univers, Déu o, si voleu, la sopa còsmica o el Big Bang—és d’on venim. La nit és la vida tant com (essent sense termes i no permetentent l’afegidura de cap pròrroga) és igualment la mort.

            Carner sap, ha de saber, que tot això és una fantasia: no plou, la veu és pura, els solcs de la terra són perfectes, no hi ha cap nosa fora de l’inexorable pas del temps i aquest encara s’esllavissa damunt o dessota de la resignació horaciana del poeta. Carner ha de ser conscient que el poema basteix un món endreçat, perfecte en la seva humilitat. Ens ho diu de bon començament “si cal”: si ho decreta un destí sempre incontrolable. Em colpeix en el primer vers la paraula “encara” perquè té un deix de resignació enfortit per la col·locació del mot al vers (“si cal que encara et vegi” trauria la petita pausa—cessura—que segeueix “encara” i li llevaria el pes desesperançat que amb l’ordre carnerià agafa). No serà. El retorn tardà més que tardoral de Carner a Catalunya no crec que fos “a seny d’estels” sinó més aviat a tocs de clàxon. El “lloc meu” de la nostàlgia, ja se sap, és sempre molt més impecable que el barbull indiferent del món que ens envolta. Però no importa: un poema no és una descripció, no és un document—és una altra cosa, sempre una altra cosa.