Cuina literària; receptes apòcrifes dels grans escriptors, 1

Hamburgueses a l’estil de Pere Calders

            Pels volts de l’envestida inicial de la primavera, la meva dona se’m va plantar havent sopat i em va espetar:

—Tu hauries de fer el dinar algun dia. Aleshores veurem.

            No és que jo sigui un home que es deixa intimidar fàcilment i encara menys per desafiaments a hores tan tardanes, però vaig decidir donar-li una lliçó i demostrar-li que jo era prou home per arremangar-me i posar-me el davantal. L’endemà mateix vaig anar a plaça i vaig encaminar-me de pet a la parada del carnisser perquè em posés carn de bou picada. Vaig dubtar uns moments, ho confesso, a l’hora decidir la quantitat, però vaig pensar que mig quilo seria suficient per nosaltres dos i els nens.

            Arribat a casa, vaig anunciar:

—A la cuina, que no hi entri ningú! Entesos?

            La meva ordre va ser tan peremptòria que cap d’ells no va replicar, i així em vaig posar a la feina. Primer vaig agafar una ceba (per sort n’hi havia al rebost) i la vaig trinxar. Per cert que em vaig sentir ufanós de no haver-me fet ni un sol tal als dits, tot i que hi va haver un parell de moments de perill. A una paella amb una mica d’oli hi vaig afegir la ceba i la vaig anar fregint fins que es va posar d’un color daurat que em recordava el dels ulls d’un gat que teníem a casa quan jo era petit.

            Tot seguit vaig afegir la ceba fregideta a la carn picada que havia posat en un bol i vaig amanir el conjunt amb una mica de sal i uns pensaments de pebre. Va ser aleshores que se’m va acudir una idea que, si se’m permet la immodèstia, he de dir que em va semblar inspiradíssima i va ser afegir un ou cru a la massa, convençut que funcionaria com un agent cohesiu immillorable. I, aleshores, literalment, mans a la feina: em vaig posar a pastar carn, ceba i ou, exprimint-ho entre els dits (que em vaig haver d’anar eixugant al davantal, que va quedar fet un fàstic) i després formant unes rodonetes tot bufones i aixafant-les amb la mà per donar-los la forma clàssica coneguda arreu del món. Una segona idea—que no diré que era genial perquè no us penseu que sóc un egòlatra—va dur-me a cobrir les hamburgueses amb una mica de farina abans de tornar-les a la graella per coure-les a la perfecció.

            Posats a taula jo esperava el reconeixement que la meva creació es mereixia, però la meva dona, havent-ne tastat una, romania silenciosa i fins diria que impassible. No em vaig poder aguantar més i vaig saltar:

            —No em diràs pas que no són unes hamburgueses perfectes!

            —Sí, —va contestar-me la meva muller— són bones. Són preparades exactament igual que les que jo vaig fer-vos per dinar abans d’ahir.