Recepta per resitir la temptació de la carn, a l’estil de Raymond Chandler
Només volia
tornar a casa i omplir-me un got amb whiskey. Havia estat un dia afanyat, sense
comptar la rossa-platí que havia resultat no ser rossa. Feia vint hores
llargues que no dormia i ja no recordava quan havia dinat. M’havien drogat i
amordaçat, per no dir res del petit detall que, per segona vegada, hi havia
hagut dues pistoles apuntant-me al cap. Bé, una pistola i un revòlver, per ser
exactes.
En
sortir de la torpor em vaig trobar lligar a una cadira en companyia de la
rossa. Seia en un sofà i ensenyava unes cames que farien trontollar el
Capitoli. Es va alçar i amb un caminar felí, de pantera, per ser precisos, va
anar a una tauleta i agafà una bosssa. Semblava cara, de marca. En tragué, no
pas la pistola que jo temia, sinó una paquet de Luckys. N’agafà dos i me’ls posà
a la boca. Hi acostà un encenedor de plata. Vaig engolir el fums dels dos claus
de cofre abans que ella n’apartés un per dur-lo als seus llavis carnosos,
pintats d’un vermell de maduixa madura.
Portava
un abric de pell, tot i que ens feia un hivern benèvol. Tot en la dama exhalava
calé, tot, ara que jo anava recobrant el senderi, fora dels cabells d’un ros
aplatinat. Des de les sabates de setí negre fins a l’escot que m’oferí quan es
treia lànguidament l’abric, tota la roba era bona i segurament feta a mida. Una
faldilla de tub amb un tall fins a mitja cuixa, mitges de seda amb una vora
negra que li tallava les cames amb la finor d’un cirurgià ben entrenat, una
camisola rosa amb la turgència de dos pits coronats pels mugrons.
—Em
caus bé, rascasoles, —em va dir.
—El
nom és Marlowe, —li vaig insistir idiotament. Ella sabia el meu nom perfectament
i sabia que jo ho sabia. —Marlowe, —vaig repetir per dissimular un degotall de
bava que comprometia la meva dignitat de detectiu privat.
Per tota resposta la senyora es va treure les sabates. Jo vaig malgastar
forces fent un saltiró a la cadira. Llavors ella es tragué la camisola. No duia
sostenidors. Vaig fer un esforç titànic i vaig poder aixecar els ulls.
En
mirar-li els cabells em va semblar
veure alguna cosa que no congeniava.
“Fa
temps que és rossa, vostè,” li vaig espetar.
Ella
reia mentra s’anava abaixant la faldilla i em mostrava l’esplendor sobirana de
les seves cuixes. Es va treure la faixeta, les lligacames, les calces…
—Nua…
—Va ser tot el que vaig poder remugar. Em sentia com un presoner a qui li han tallat
l’aigua durant dos dies. La visió em trasbalsava fins al punt que no em vaig
adonar d’una incongruència. —Nua…
La
rossa va somriure. —Falta una peça, —em va dir, i amb un cop de mà es va treure
la perruca rossa deixatant un cabell negre com l’ala d’un corb.
Jo
maleïa el fum de la cigarreta que m’enterbolia la vista quan un cop sec em va
deixar sense sentit. No recordo res més. En despertar, la rossa s’havia esfumat
i un guripa em deslligava mentre deia al seu company: —Mira aquest paio. Ni
s’ha hagut de treure la roba per espolsar-se-la.
Un maldecap de tots els
inferns em va privar d’engegar-lo a fer galons de màniga.
Quin
dia! Decididament em calia un bon got de mam.
No comments:
Post a Comment