San
Francisco. Músics de vehicle.
Visita ràpida a Sant Francesc de Califòrnia (març de 2014). Venint del meu
clima intemperat, em sorprèn i m’encanta veure flors arreu: bougainvíl·lia,
llessamí, magnoliers, cirerers florits i molt de verd ara que, rere una sequera
llarga, ha plogut o plovisquejat. San Francisco és una ciutat deixada, si se
surt dels barris dels rics. Té uns parcs esplèndids, però gairebé no hi ha cap
banc on no hi hagi un sense sostre ajagut o les deixalles d’una nit al ras o
quatre o cinc desvagats xuclant porros o punxant-se. Jo no he estat en cap
altra ciutat on em senti tan diferent de la gent que s’hi arrossega—i dic
arrossega perquè, tot i ser la capital del yuppisme, pels carrers on em porten
els meus itineraris vagarosos no s’hi veu gent arregladeta ni d’aire enfeinat.
S’hi veu en abundor una fauna humana d’allò més acolorida, habillada amb robes
que jo no em posaria mai, amb posats que jo no gosaria assumir en públic. Es
nota que és gent que segueix unes normes que jo ni tan sols ensumo.
A l’autobús del barri
on m’hostatjo, al pis que ens deixa per tres dies la Gina Khoo (amiga íntima de
la meva cunyada Gretchen), a la línia 67 que ens puja i ens baixa de Mission
Street on s’agafen les línies de troleibusos, aquest matí m’ha interpel·lat un
homenet gran i baixet que duia cinc o sis anells als dits; semblaven bons,
d’or, i no queia dubte de la seva ostentació. Altrament l’homenet anava ben
vestit i pentinat, amb els cabells recollits en cueta al clatell, però duia la
bragueta oberta. Em mirar-lo jo, em pregunta d’on sóc, o d’on som—l’anglès té
aquesta ambigüitat—perquè jo anava amb la Francesca i el Miró. Li anava a donar
la meva resposta normal, que és que vinc d’Indiana, on visc i, doncs, d’on sóc
ara, però l’home, com si endevinés el meu dubte, aclareix la seva pregunta:
—What is your blood? —em diu, quina és la teva sang?
