San Francisco. Músics de vehicle.
Visita ràpida a Sant Francesc de Califòrnia (març de 2014). Venint del meu
clima intemperat, em sorprèn i m’encanta veure flors arreu: bougainvíl·lia,
llessamí, magnoliers, cirerers florits i molt de verd ara que, rere una sequera
llarga, ha plogut o plovisquejat. San Francisco és una ciutat deixada, si se
surt dels barris dels rics. Té uns parcs esplèndids, però gairebé no hi ha cap
banc on no hi hagi un sense sostre ajagut o les deixalles d’una nit al ras o
quatre o cinc desvagats xuclant porros o punxant-se. Jo no he estat en cap
altra ciutat on em senti tan diferent de la gent que s’hi arrossega—i dic
arrossega perquè, tot i ser la capital del yuppisme, pels carrers on em porten
els meus itineraris vagarosos no s’hi veu gent arregladeta ni d’aire enfeinat.
S’hi veu en abundor una fauna humana d’allò més acolorida, habillada amb robes
que jo no em posaria mai, amb posats que jo no gosaria assumir en públic. Es
nota que és gent que segueix unes normes que jo ni tan sols ensumo.
A l’autobús del barri
on m’hostatjo, al pis que ens deixa per tres dies la Gina Khoo (amiga íntima de
la meva cunyada Gretchen), a la línia 67 que ens puja i ens baixa de Mission
Street on s’agafen les línies de troleibusos, aquest matí m’ha interpel·lat un
homenet gran i baixet que duia cinc o sis anells als dits; semblaven bons,
d’or, i no queia dubte de la seva ostentació. Altrament l’homenet anava ben
vestit i pentinat, amb els cabells recollits en cueta al clatell, però duia la
bragueta oberta. Em mirar-lo jo, em pregunta d’on sóc, o d’on som—l’anglès té
aquesta ambigüitat—perquè jo anava amb la Francesca i el Miró. Li anava a donar
la meva resposta normal, que és que vinc d’Indiana, on visc i, doncs, d’on sóc
ara, però l’home, com si endevinés el meu dubte, aclareix la seva pregunta:
Li dic que sóc català,
però ja anticipo l’estranyesa i afegeixo un resignat, rere tants anys, “Spain.”
Normalment em prenc la paciència d’explicar als ignorants del món què és això
de ser català, però confesso que de vegades tiro pel dret; potser em queda la
desconfiança davant de desconeguts que m’inculcaren a casa quan era petit. Aquí,
a l’autobús 67, aquesta activitat mental no em dura ni un segon i de seguit li
pregunto d’on és ell.
Em diu que és de
Guatemala i em comença a explicar la seva història. Que va ser un dels músics
del grup de Carlos Santana i que amb Santana ha recorregut mig món; m’enumera
uns qunats països, des de Mèxic a Finlàndia i Nova Zelanda. Que va tenir un
infart i, mentre es recuperava, la seva dona—es treu la cartera i m’ensenya una
foto rebregada en blanc i negre d’un cara morena i atractiva, amb cabells
enrinxolats—li va robar tot i ara ja no viu a la casa dalt del turó que
m’assenyala sinó als “Projects”, els habitatges subvencionats. Em diu que
aquell barri és ple de negres i que l’han volgut estocinar tres vegades, però
que ell no s’hi torna, és vellet i baixet (es veu) i, subratlla, pacífic. Fins
la seva dona li pegava, en diu amb aire dolgut. Era una bona mossa, afegeix, però
la droga la va fer malbé. Ara el músic busca muller nova.
L’autobús (de motor
híbrid, molt ecològic com s’escau a San Francisco) arriba a terme i baixem,
però als cinc minuts coincidim en el trollei de Mission Street, el 49. Una dona
i el xofer del 62 m’han assegurat en baixar que és veritat, que el vellet era
de la banda de Santana, que no desvaria ni s’ho inventa. I, de fet no sembla
pas atabalat. No sé per què s’havia fixat en nosaltres. El meu fill duia el seu
trombó a coll, cosa que l’identifica com a músic. Potser el músic del Santana, a
qui no vaig preguntar el nom, em va veure a mi com a possible cronista de la
seva desgràcia. Li dic després al Miró que trobo la història ben trista, un
home de talent que ara està condemnat a justificar la seva vida amb un passat
brillant, però passat, sense projectes ni il·lusions llevat de trobar parella.
Al 49 ens tornem a
parlar, molt breument, i aprofito per remarcar-li que du la bragueta sense
cordar. El músic m’ho agraeix i em diu, “se me iba a mojar” perquè plovisqueja.
Un altre viatger, que ens ha entès el castellà, riu i exclama: El pájaro se le echará a volar!
M’encanten aquests
encontres quan m’allunyo, com sembla ser la meva sort a San Francisco, dels
recorreguts turístics i és que no hi ha com tenir fills per ser extret del
comfort de les coses previsibles i predictibles. L’estiu passat, quan vam venir
per ajudar el Miró a instal·lar-se al seu nou habitacle com estudiant del
Conservatori d’aquesta ciutat, el noi va insistir a trobar un gimnàs on pogués
fer l’escalada que l’apassiona. Aquests llocs es diuen climbing gyms i requeixen locals espaiosos i doncs es troben a
barris industrials o als afores de les ciutats. El Miró en va trobar un i vam fer-hi
cap per inspeccionar-lo. Era a un barri inhòspit a una punta de l’enorme parc
del Presidio, gairebé dessota la torre sud del Golden Gate Bridge (que, pel
color, s’hauria de dir Orange Gate Bridge). Hi vam anar amb taxi des del
centre, però no sé per què, el Miró, convençut que sabia on anava, ens va fer
baixar en una carretera que, sí, era la del gym, però la parada queia força
lluny i, doncs, ens va tocar caminar una mitja hora abans d’arribar-hi. La qual
cosa significava que se’ns anava fent tard per al sopar amb què havíem quedat
amb la Gina. Al gimnàs vam inquirir com es tornava i ens van dir que, amb
transport públic ho teníem difícil—havíem d’anar, doncs, des del pont Porta
Taronja, al nord oest de la ciutat, fins a ca la Gina, al sud est.
Vam trucar un servei
de taxis, els vam donar l’adreça on érem, i ens van dir que en vindria un en un
quart d’hora. Era dissabte al vespre. Va passar el quart i en va passar un
altre i no venia cap taxi. Vam tornar a trucar: sí, ara arribarà, tinguin
paciència. La Francesca es neguitejava. La caminata l’havia agafat amb unes
sabates de taló i no li quedaven ganes de triscar; es notava, a més, l’eforç
que feia per no esbroncar el Miró. Al cap d’una hora d’espera va arribar un
taxi, però no pas del servei que havíem trucat ni tan sols de la ciutat de San
Francisco sinó de no recordo quin poble del comtat Marin, cap al nord, passat
el pont. No era qüestió de dubtar un segon i hi vam pujar.
El taxista era
simpàtic i garlaire i ens va clissar immediatament com a forasters. Per què no
fem un vol i us enseyaré el millor de San Francisco, ens va proposar. Jo seia
al davant, amb el xofer que havia hagut d’apartar un maletí per deixar-me
seure. El meu clatell va notar una alenada gèlida del darrere: la Francesca,
insistint que feiem tard per arribar a ca la Gina. Vaig dir al taxista que, per
dissort, anàvem amb pressa i que no ens podíem permetre el seu tour. D’acord,
farem via, va dir mentre posava la directa.
De tota manera ens va
explicar una mica d’història de la ciutat, de l’edifici de Belles Arts davant
del qual passàvem, tant de temps abandonat, i dels estralls del terratrèmol i
incendi de 1906. Vam passar per un barri que, segons el taxista, era dels més
cars de la ciutat i ens va esmentar el preu mitjà de les cases, preu que
sobrepassa els sis milions de dòlars. Entre explicacions l’home ens demanava
què hi fèiem, a San Francisco, i l’hi vam dir: el noi, que anirà al San
Francisco Conservatory of Music. I quin instrument toca? Jo li dic a veure si
ho endevina, segur que fallaria. Piano, em contesta no sense dubitació. Fred,
fred. Ah, no m’ho diguis… Metall! I jo, calent, però quin metall. I ell:
trombó! Jo: Bingo!
Aleshores ens diu que
ell també és músic i, mentre alhora es queixa que el seu taxi és de marxes i
que, amb les pujades i baixades per on passem, si ha de parar en un pendent la
cosa es posa peluda, amb una mà agafa el maletí que havia apartat, mentre amb
l’altra aguanta el volant. Obre el maletí i en treu un trompetí. Li clava el
broc i, amb els dits de la dreta prement els èmbols, es posar a tocar una
melodia: “Tequila”, que jo corego. Tot això fent via amb presses, naturalment,
i quan toca canviar de marxa, sense deixar de tocar, l’home aguanta el volant
amb un genoll i, amb l’esquerra, fa el canvi. No goso girar-me, però sento que
darrere meu la Francesca està lívida.
L’adelerat taxista no
en té prou amb la feina de córrer per les pujades i baixades de la ciutat,
algunes famosíssimes, com la de Lombard Street (peró no passem pels seus
zig-zags) i tocar el seu trompetí, a sobre contesta el telefonet i a mi se’m fa
la llum quan sento que diu a un futur client: Hi seré en quinze minuts. Ah, són
els famosos quinze minuts dels taxis San Francisco, que no se sap mai quan de
temps duraran!
Nosaltres, tanmateix
arribem a ca la Gina amb poc retard. Pago: són 40 dòlars amb propina, però no
trobo pas gaire car el preu atès que ha estat el viatge en taxi més memorable
de la meva vida. Havent-nos deixat a la porta, el taxista de Marin County
reprèn el seu viatge cap al client que ja deu fer mitja hora que l’espera i,
baixant pel nostre carrer, encara sento com segueix tocant a tot volum aquella
melodia mexicana de l’“Ai, ai, paloma”.
No comments:
Post a Comment