Miscel·lània, 1

Sobre Torres i Bages, filologia i ostentació

A la memòria de Mossèn Totosaus, a. c. s.

Parlant fa poc amb en Joan Maluquer sobre citacions errades i atribucions errònies em va venir a la memòria una frase que em va citar fa anys un amic, Charles Miles, pianista i organista nord-americà arrelat a Sitges i home de tarannà filosòfic (més que res per la seva magror quixotesca). En topar-nos amb un grup de lolailos amb el seu xivarri característic, em va dir, amb una rialla entre sorneguera i angelical, que Monsenyor Josep Torras i Bages tenia dit: «El soroll no fa bé—i el bé no fa soroll». Recalcava les dues parts de l’aforisme amb una petita pausa (que he representat amb el guionet). L’aforisme em va impressionar fins al punt de quedar-me en la memòria encara avui després ben bé d’un quart de segle.

Gràcies a la tecnologia recent, veig que la citació ho era ja—citació—a un escrit de Torras, les «Resolucions pràctiques» que va escriure a Manresa arran del seu nomenament al bisbat (reproduïdes a la Biografia del bisbe publicada per Fortià Solà i Moreta el 1993): «Recorda’t del principi de Monsenyor Affre: El bé no fa soroll i el soroll no fa bé. En tant aprofitaràs espiritualment, en quant et facis més humil i agè (sic) al món». A Per què el voluntariat? de Lluís Martí i Bosch (publicat el 2004) s’hi troba una frase semblant usada com a epígraf i atribuïda directament a Torras i Bages: «Ni el bé fa soroll, ni el soroll fa bé».

Deixant de banda la qüestió filològica d’atribució i exactitud verbal, la frase val una petita reflexió. Si pensem dellà el xivarri agressiu dels lolailos que, als anys setanta i vuitanta anaven pels carrers amb magnetòfons a tot gas i que mal podrien haver estat la inspiració de Torras i molt menys de l’arquebisbe de París, Denys Auguste Affre (1793-1848), la frase pren un sentit més general. No crec forassenyat suposar que podríem substituir «bé» per «caritat» i donar a «soroll» el sentit figurat d’«ostentació»: No feu ostentació de caritat perquè l’ostentació no és caritat.

Ara bé, des del punt de vista pràctic i en el dia d’avui quan tantes activitats—religioses, cíviques i culturals—depenen de donacions, el consell sembla contraproduent. ¿Què millor ens esperonarà a una donació caritativa que la possibilitat de vantar-nos-en? I, en efecte, bon nombre d’organitzacions publiquen llistats amb els noms dels contribuents filantròpics i fins els discriminen per nivells quantitatius de donació.

Des de la teoria de l’evolució, l’ostentació és necessària. Pensem en els paons mascles que arrosseguen tothora una cuassa incomodíssima (i perillosa en cas d’atac) per atraure femelles que volen ser fertilitzades i així fer perdurar l’espècie. Nosaltres els de l’espècie bípeda no som pas menys ostentosos. Un estratagema corrent en el gènere humà i particularment masculí, que augmenta quan la joventut comença a marcir-se, és l’ostentació de riquesa. Un automòbil de marca, un rellotge d’aquells que s’anuncien a les revistes de luxe (i que serveixen per dir l’hora amb gairebé tanta exactitud com el telèfon que ja duem a la butxaca), un gec de dissenyador car, i coses d’aquesta mena, són formes corrents del «soroll» d’avui dia. La riquesa així ostentada atrau amb el crit atàvic que fa pensar a la femella que el mascle que la impregni li podrà pujar la prole amb assossegament, per nombrosa que sigui. (Naturalment, molts de nosaltres estem convençuts que l’atractiu que exercim és innat i no pas tacat de mercenarisme perquè no som conscients d’uns instints tan atàvics i tan clavats al nostre ADN.)

De ser cert això, per què, doncs, hauríem de descoratjar l’ostentació?

Aquí entra en joc la psicologia inversa. La primera ministra israeliana, Golda Meir, va fer famosa una sentència (que confio citar acuradament) que va pronunciar en anglès: Don’t be so humble... You are not that great. («No et facis tant l’humil, que no ets pas tan important».) D’alguna manera comprenem que l’ostentació, al cap i a la fi, indica inseguretat, és vana i, doncs, menteix. I també la humilitat, en ser expressada, és una forma de jactància. Hi ha un famós acudit de tres jueus a la sinagoga durant el Yom Kippur, el seu dia de penitència: un poderós advocat, un reconegut cirurgià i un pobre sense sostre. Diu el primer: «Senyor, jo no mereixo res. Jo no sóc ningú!» El gran metge se’n fa ressó: «Senyor, tingueu pietat de mi, que no sóc ningú!» I el pobre, conscient de la seva poca vàlua, rebla: «Senyor, tingueu compassió d’aquest pobre, que no val res. Senyor: Jo no sóc ningú!» Aleshores, sentint-ho, l’advocat dóna un copet de colze al cirugià i li diu: «Fixa’t. Mira aquest pobre que es creu que té dret a no ser ningú!» I és que portem l’ostentació tan clavada al moll del nostre esperit que, negant-la, encara l’atiem.

Per cert que amb la citació de Golda Meir s’acaba la meva ostentació filològica: reconec que no he sabut trobar-ne l’original.

(Nota. Una versió espurgada d’aquest assaig es va pubicar a la revista El Pregó.)