Miscel·lània, 2

Aporia de la voluntat

No vull. M’hi nego. De cap manera. Ni pensar-ho. Gens ni mica. No, no i no…

            Tots ens hem trobat amb reaccions d’aquesta mena davant d’alguna petició o exigència. Hem pres una decisió. Però… l’hem presa de debò o ens ho creiem? No seria més encertat dir “no puc” en comptes de “no vull”? Jo no ho veig gaire clar. Sempre que dic “no vull” em temo que la veritat és que “no puc.” Vull dir que hi ha una barrera dins meu que m’impedeix fer algun gest o emprendre algun acte, tot i que penso que no vull.

            Això fins i tot em passa amb els fets més trivials. Em dutxo ara o ho deixo per després? Llegeixo aquest article o un altre? Passo per cal barber avui o demà? Etc. etc. Em pregunto quines forces m’impel·leixen a una decisió concreta. I tots, a cada moment, decidim alguna cosa—o alguna força de l’univers ens fa decidir i triar entre això o allò. He utilitzat el verb “impel·lir” sense saber ben bé si és un verb que s’utilitza correntment en català o no. Per què no he optat per “empènyer”? Deu ser per la influència de l’anglès que m’envolta i, doncs, per forces alienes a la meva voluntat. Potser.

            El llenguatge ens dóna la diferència entre “no vull” i “no puc” i per això creiem que voluntat i impossibilitat són fets reals, tenen una existència autèntica. Però, la tenen de veritat? Què passaria si aquests verbs, aquests conceptes, no existissin? Potser no passaria res, però veuríem les coses de manera diferent. I em temo que és com les veig jo. És així que crec que la voluntat és una il·lusió. Dit d’una altra manera, posem voluntat només en aquells punts en els quals podem posar voluntat. Qui més qui menys vol coses: volem aprimar-nos, volem deixar de fumar, volem aprendre una llengua estrangera… Hi ha objectius que clarament no podem aconseguir i, doncs, no perdem temps a voler-les. Jo, per exemple, no em puc posar a voler ser més alt o tenir més cabells, igual que sé que no puc ser més jove ni més savi ni volar com un ocell. Hi ha qui poden deixar una droga i, anant al gimnàs, obtenir un físic admirable i hi ha per qui aquestes mires són tan inabastables i tan impossibles d’aconseguir com per mi tocar el clarinet amb gràcia.

            Aquestes idees es poden confondre amb el fatalisme. Potser són la mateixa cosa si entenem el fatalisme d’una manera més ampla que la corrent, si fatalisme és pensar que, sí, tot té un límit, però dintre dels límits podem esmerçar-nos i millorar. Ara bé, aquest millorar no és perquè la millora en si sigui una bona cosa—vull dir dintre de l’ordre inescrutable de l’univers. Les ganes de millorar són part de la nostra constitució, les portem a l’ADN o on sigui, estem fets així. És a dir que la voluntat, també, és determinada i fins predeterminada. La voluntat obeeix alguna llei molt més forta que el nostre lliure albir. De manera que “franc albir” i “lliure albir” són frases oximoròniques.

            Tot això són mussitacions que permet el llenguatge i només tenen carta de raó, només tenen veritat si l’amable lector les troba encertades. Objectivament són menys que fum. Però sigui’m permès el benefici del dubte i de la divagació.

            La nostra societat civil, la de tota la humanitat i des de fa mil·lennis, està basada en la fe en la voluntat. Com que creiem que la voluntat és una opció lliure podem establir innocència i culpa i podem gaudir dels conceptes de bé i mal. Si ens convencéssim que la voluntat no és lliure, tot el sistema jurídic i tota l’escatologia religiosa cauria com una figa madura i, naturalment, s’armaria un terrabastall de por. Si, com a societat, deixéssim de creure en la voluntat lliure, aleshores caldria canviar moltes coses. Pensem en els judicis que constantment dictaminen si el reu és o no és culpable. Si el jutge opinés que l’assassí no tenia altre remei que assessinar, mal podria imposar-li una pena. A nivell escatològic, la damnació i el càstig infernal semblarien absurds —com em semblen a mi—, i per això la doctrina del lliure albir és essencial dins de l’ètica cristiana i de tota religió que prediqui el judici i la vida eterna. Per cert que el judici universal és una idea antiquíssima. Els historiadors la situen a l’antic Egipte de fa cinc mil·lennis, segle més, segle menys. És idea constitutiva de la societat i encara s’aguanta. Però això no vol dir que sigui més o menys segura que les meves idees fatalistes, només vol dir que d’aquesta idea depenen moltíssimes més coses i, doncs, que no podem organitzar-nos sense ella. I remarqueu el “no podem” d’aquesta darrera frase. I aquí rau l’aporia o paradoxa de la voluntat lliure: la societat no té altra opció que creure-hi i donar-li carta de realitat.

            Algunes veus molt més informades que la meva, han començat tanmateix a desmuntar els fonaments de la doctrina del franc albir. L’altre dia, mentre rumiava els pensaments que han obert aquesta nòtul·la, vaig rebre el New York Times de diumenge 23 de febrer de 2014, on hi ha un article de l’economista Gregory Clark que resumeix estudies que Clark i altres investigadors han fet sobre la mobilitat social. (El resultat dels estudis és que la mobilitat social és lentíssima i poc afectada per revolucions socials com per exemple l’ascenció del capitalisme o els decennis de revolució comunista a la Xina.) Un detall de l’article de Clark em cridà l’atenció. Hi diu: “El que hem vist [en els inventaris estadístics que hem analitzat] és que la compulsió a esforçar-se, el talent per prosperar i la traça per superar els fracassos són en la majoria dels casos potències heretades.” I en treu una conclusió que en breu fa: “la genètica és el determinant principal del status social.” Clark es centrava en la mobilitat social, tant de pujada com de baixada, però les seves conclusions, que seuen damunt una muntanya d’estudis estadístics, suggereixen que som més producte que productor.

            Com diu una cançoneta: “El ladrón piensa en el robo, el asesino en la muerte, el preso en su libertad y yo, morena, en quererte.” És a dir que cadascú té els impulsos que té. Jo doncs he de dir: No puc, no m’és possible, de cap manera, estic lligat de mans i de peus…